La nutrició de les plantes.

La nutrició de les plantes.

 

No es l’objectiu d’aquesta entrada fer-vos una classe de química orgànica, sinó només aportar els coneixements mínims perquè entengueu com funciona el sistema que, us permeti des aquesta comprensió adoptar les decisions correctes per a facilitar-ne el creixement. 

Les plantes per a viure, créixer i donar-nos fruits necessiten de nutrients que obtenen de l’aire i la terra. Amb la ajuda de l’aigua per dissoldre  i de la energia que proporciona el sol, transformen aquets nutrients en les diverses parts de la planta en un procés químic que es el que sustenta tota la vida de la terra.

Aquests nutrients  son:

Carboni, Hidrogen, Oxigen, Nitrogen, Potassi, Fòsfor, Magnesi, Calci, Sofre, i els coneguts com a micró nutrients, Clor, Ferro, Bor, Manganès, Zenc, Coure, Níquel i Molibdè. Algunes plantes a més necessiten silici, cobalt i sodi. 

El Carboni, l’Hidrogen i l’Oxigen, les plantes els prenen de la atmosfera i de l’aigua, axis que mentre tinguem aire i aigua o tindrem solucionat.  Cal destacar, perquè es extremadament important, que l’aire no només a de ser per sobre del terra, sinó que es important que el sòl també en tingui, d’aquí que les plantes creixin malament en terres molt empedreïdes (al no tenir porositat no tenen aire) o negades d’aigua (L’aigua ocupa tot l’espai i en desplaça l’aire). 

El Nitrogen també es molt abundant, de fet es el principal componen de l’aire, però el Nitrogen de l’aire es una forma molt estable que no reacciona a nivell químic i que les plantes no poden absorbir en aquesta forma. Per tant haurem de veure com l’incorporem al sol en formes químiques que si siguin aprofitables per les plantes. Per a fer-ho disposem de uns aliats invisibles però molt efectius, uns bacteris fixadors del Nitrogen de l’aire, però que només son efectius quan treballen en equip amb les plantes lleguminoses, que els preparen uns acollidors nòduls a les seves arrels perquè hi puguin viure i fer la seva feina. Uns altres proveïdors de Nitrogen son les pròpies plantes al morir, les dejeccions dels animals (els fems) i els propis animals quan moren, però ¡amb compte!, en el procés de descomposició hi ha moments en que absorbeixen més Nitrogen que el que alliberen , per això primer els em de compostar en llocs on no cultivem per a produir humus (De com es prepara l’humus ja en parlarem en un altre post).

El Potassi en general sol estar present en la majoria de sols, en forma de sals de potassi, es la sal que es posa a les carreteres quan gela o neva. En llocs on plou molt, o per el rec, l’aigua el dissol i lixivia (l’arrossega i se l’emporta cap a capes profundes del sòl d’on no el poden extreure les plantes) i es poden produir carències, que solucionarem afegint potassa al sòl. Normalment n’hi ha prou amb la aportació que fa l’humus i les cendres que afegirem, però amb casos extrems de falta d’aquest element podem aportar sals de potassa minerals però amb dues precaucions, que la sal de potassa sigui de origen natural, (n’hi a mines a Súria, Sallent i Cardona), i no passar-nos en la quantitat perquè un excés de sals a la terra dificultarà la absorció d’aigua de les plantes i s’assecaran.

El Fòsfor es un element comú, especialment en les roques sedimentaries, fosfatades. Una part important dels organismes vius esta composada per fòsfor, per tant la aportació de humus ens garantirà la presencia suficient d’aquest element en el sòl.

El Magnesi, element també bastant comú es troba associat a roques càlciques o en dipòsits de sals potàssiques formant la carnal·lita. La seva restitució a la terra també la aconseguirem amb la incorporació de humus i cendres i només en casos excepcionals haurem de recórrer a incorporar sals de magnesi amb les mateixes precaucions que ja em explicat per el Potassi. 

El Calci es un element escàs en alguns tipus de sòls, especialment en els que resulten de la degradació de llicorelles i granits. Per saber si hi ha falta de calci en un sòl ho podrem saber veient la vegetació espontània (Hi ha plantes especialitzades en viure en terrenys amb poc calci i que per les seves adaptacions no poden viure on n’hi ha), i prestant atenció al ph de les aigües de la zona, un ph baix inferior a 7 ens indica carència de calci en la terra. En aquest cas el millor es conrear plantes adaptades a aquesta carència, perquè la única solució es incorporar calci constantment al sòl. En el nostre cas tindrem més problemes per excés que per falta d’aquest element. 

El Sofre es produeix en les zones volcàniques actives, però esta escampat per tot el planeta en petites proporcions, formant part dels sulfats com el guix. Es molt difícil que en un hort orgànic es produeixin mancances de sofre perquè es un element que s’incorpora com a fungicida de forma habitual. El més probable es que en tinguem un excés sobre tot si a la terra també hi ha guix, per el que haurem de aplicar-lo amb mesura en aquests casos. Un altre font important de sofre era la combustió de la gasolina, produint problemes de salut a les persones. 

El micró nutrients es necessiten en molt petites quantitats i seran reposats per la aplicació de humus i cendres. 

El silici, el cobalt i el sodi només tenen importància per algunes plantes adaptades a certes condicions, com les ja esmentades que estan adaptades a viure amb poca cals, o les adaptades a ambients salins. El silici es fa servir en la agricultura biodinàmica per a preparacions homeopàtiques en quantitats molt diluïdes, gairebé anecdòtiques. 

Consideracions importants son que la presencia de un d’aquests elements en el sòl no garanteix que la planta el pugui fer servir, depèn de quina es la combinació química en la que es presenta, això converteix en actors principals la microfauna que viu al sòl, els bacteris i els àcids húmics, per tant les nostres intervencions han de cuidar de no malmetre aquest elements imprescindibles; a més la majoria de nutrients si es presenten en quantitats massa elevada son tant o més nocius que si falten.